Jordi Solé Tura

soletura

Jordi Solé Tura, va néixer el 23 de maig de 1930 en el si d’una família de forners de Mollet del Vallés (Barcelona). Polític i jurista de professió, és un dels PARES de la Constitució Espanyola de 1978.

Un cop incorporat al servei miliar, decidí deixar la professió familiar i començà els seus estudis de batxillerat, que va finalitzar en un any i mig. Un cop acabats els estudis, es va matricular a la Facultat de Dret de Barcelona, llicenciant-se el 1958 com a número u de la seva promoció i amb el Premi Extraordinari de final de carrera.
Posteriorment, es va incorporar com a professor adjunt a la Càtedra de Dret Polític de la Universitat de Barcelona, dirigida pel professor Manuel Jiménez de Parga. El 1956 va ingressar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el qual, aleshores, treballava des de la clandestinitat. El 1957 va ser sancionat amb la pèrdua d’un curs acadèmic per haver participat en els actes del Paraninf de la Universitat de Barcelona contra el règim franquista. Solé Tura va ser obligat a exiliar-se l’any 1960 donada la seva militància antifranquista.

Durant l’exili a França, va ser enviat en secret a Bucarest el 1961, per ordres del PCE (Partit Comunista Espanyol). Allà va participar a la Radio España Independiente (REI-La Pirenaica), un mitjà per les idees d’esquerres que va funcionar de manera clandestina durant els anys 50 i 70. En Jordi, la veu catalana del REI, va ser un dels encarregats de posar de posar-la en funcionament. A La Pirenaica va ser locutor dels parts setmanals que es feien en català, feina que posteriorment realitzaria la Victòria Pujolar.

El 1964, durant les “purgues” portades a terme pel carrillisme, va ser expulsat del PCE , juntament amb d’altres militants com en Jorge Semprún, en Fernando Claudin, en Francesc Vicency i en Javier Padrera.

El 1965 va tornar a Espanya on va participar en la posada en funcionament de la primera organització de professors no numeraris i en la formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants del Convent dels Caputxins de Sarrià (Barcelona). Després va ser detingut, multat i expulsat de la docència universitària. Posteriorment es va reincorporar com a professor adjunt. Va obtenir el seu doctorat en dret el 1967 a la Universitat de Barcelona, amb una tesi doctoral sobre “El Pensament Polític d’Enric Prat de la Riba”, amb el què va obtenir un excel·lent “Cum laude”. El 1969, amb motiu de l’Estat d’Excepció, va ser detingut de nou i va passar alguns mesos a la presó. Aquell mateix any va fundar, juntament amb en Jordi Borja la “Bandera Roja”. EL 1974 va obtenir una plaça com a professor adjunt de Dret Polític a la Universitat de Barcelona i va reingressar al PSUC-PCE. El 1976, després de la mort del general Franco, va obtenir, per unanimitat del Tribunal, la plaça de professor adjunt de Dret Polític a la Universitat de Barcelona.

Al PSUC va defensar la tesi euro-comunista del secretari general del PCE, Santiago Carrillo, i va ser escollit diputat per Barcelona el juny de 1977 i el març de 1979. Entre el 78 i el 79, va ser membre de la ponència encarregada d’elaborar el projecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Igualment, a les Corts Constituents, va ser escollit membre de la ponència formada per set diputats i encarregada d’elaborar el projecte de la nova Constitució Espanyola. Més tard, acabà abandonant el PSUC i integrant-se al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), tornant a ser escollit, de nou, diputat per Barcelona el 1989, 1993 i 1996.

El 1983 va ser candidat per a l’ajuntament de Barcelona on finalment hi sortí escollit com a regidor. El 1985 va ser escollit Degà de la Facultat de Dret de Barcelona. Així mateix, va ser diputat del Parlament de Catalunya i Senador del PSC el 1988 i diputat al Congrés des del 1989.
Des del 1991 fins el 1993 va ser Ministre de Cultura al govern de Felipe González. Durant la seva etapa com a ministre es van portar a terme les obres de rehabilitació de la Biblioteca Nacional i es van iniciar les del Teatre Real, tot i què no es van poder acabar durant el seu mandat. El 8 d’octubre de 1992 es va inaugurar el Museu Thyssen-Bornemisza a Madrid i el Centre d’Art Reina Sofia es va convertir en el Museu d’Art Contemporani (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía-MNCARS). El 26 de juliol de 1992, el Guernica de Picasso es va traslladar al MNCARS des de la seva anterior ubicació al Casón del Buen Retiro, que formava part del Museo del Prado.

Durant la legislatura del 1993-1996 va ser president de la Comissió d’Assumptes Exteriors i membre de la delegació parlamentària al Consell d’Europa. Durant la legislatura del 1996-2000 va ser Senador del grup socialista. A partir de l’any 2000 va ser Senador de l’Entesa Catalana de Progrés.

Conferenciant, escriptor i col·laborador amb diverses publicacions, va escriure obres com: El catalanisme i la revolució burgesa (1970), Ideari de Valentí Almirall (1974)o Política internacional i conflictes de classe (1974).

El 2008 va estrenar el documental Bucarest, la memòria perduda, on el seu fill i director del film, l’Albert Solé Bruset, fa un repàs de la seva vida i de la malaltia que va partir els darrers anys, l’alzheimer.

El 4 de desembre del 2009 va morir a l’edat de 79 anys, justament dos dies abans de la celebració del 31è aniversari de la Constitució Espanyola.